Bona nit, Girafa Negra

Tot just deu fer unes poques hores que la Llibreria Girafa Negra ha tancat les seves portes.

La primera vegada que hi vaig entrar em vaig dir a mi mateixa que aquella gent, els amos de la botiga, eren uns herois. Muntar una llibreria infantil i juvenil amb els temps que corren!

Entrada de la Girafa Negra pocos días antes de su cierre.
Por: Pilar M. Esteras Casanova

Però allà hi eren, i allà hi han estat durant tres anys! Tres anys  repartint il·lusió, diversió, entreteniment i… somnis! Tres anys durant els quals han contribuït a que els més peques, els jovenets i els que ja no ho som tant de cos, però sí d’ànima, gaudíssim la vida una mica més.

Per part meva, sempre tindré l’orgull d’haver-hi presentat el nostre estimat John Watson y el joven detective i de que el llibre hagi estat als seus prestatges.

John Watson y el joven detective en la Llibreria Girafa Negra.
29 abril 2016

En fi, em podria enrotllar com una persiana, però no cal. Senzillament, us deixo amb un conte que se’m va acudir mentre tornava a casa després d’assabentar-me de la trista notícia, basat en les entranyables il·lustracions que Daniel González Codes va crear per a la Girafa Negra i en la història de la llibreria.

Logo de La Girafa Negra
Ilustración de Daniel González Codes.

Hi havia una vegada un món gris i avorrit on tothom estava sempre trist i de mal humor. Fins i tot les nenes i els nens s’hi pansien com figues seques mentre els dies passaven l’un rere l’altre sense cap al·licient.

I sabeu per què? Doncs perquè havien perdut la capacitat de somniar, d’imaginar, d’il·lusionar-se… Tots els habitants d’aquell món patien sense saber-ho el que, anys després, els experts anomenarien la Malaltia del Buit.

Bé, de fet, no tots.

Hi havia una nena que, per algun estrany motiu, sí que podia somniar. Es deia Turquesa pel color dels seus ulls, que eren com l’aigua cristal·lina de les muntanyes, i no només era capaç de somniar, sinó que es passava la vida intentant que la resta de gent també pogués.

-Mira, mare -deia, tota il·lusionada-, mira quina ciutat he dibuixat: té tots els colors de l’arc de Sant Martí. No t’agradaria que la nostra ciutat fos així? Podríem començar pintant casa nostra de colors!

Però la mare només aconseguia esbossar un trist somriure que feia que la Turquesa es quedés una mica decebuda.

Tanmateix, la nena continuava provant sort amb qualsevol que se li posés pel davant. De fet, insistia tant en imaginar, pintar, somniar i jugar, i això la feia tan diferent dels altres, que van arribar a dur-la a un munt de metges perquè es pensaven que era ella qui tenia alguna mena de malaltia que li afectava al cap.

Els pares, els metges, els mestres… Tothom volia ajudar la Turquesa a ser com la resta de persones del seu món; volien que fos el que creien que era normal. I la millor idea que se’ls va acudir per a aconseguir-ho va ser prendre-li les pintures i els llapis. D’aquesta manera, en no poder ensenyar a ningú els seus somnis, potser deixaria de somniar.

Però, com haurien dit els grans, la Turquesa no tenia remei: se les empescava totes.

Un dia, mentre esperava que una castanyera li vengués un cucurutxo de castanyes calentes, se li va acudir una idea. Ràpidament, va demanar si li podia donar un tros de carbó. A la dona li va estranyar la pregunta, però com que no tenia ànims per sentir massa curiositat, igual que li passava a tothom, li va donar sense més i la nena se’l va guardar a la butxaca.

De seguida que va arribar a casa, la Turquesa va córrer cap a la seva habitació i es va treure de la butxaca el tros de carbó. Se’l va mirar i, somrient, va dir:

-Ja tinc llapis. Ara només em cal un lloc per pintar.

Va mirar al seu voltant i aviat va trobar el lloc ideal. Sense perdre temps, va agafar la seva lot, es va ficar sota el llit i va il·luminar la part de paret que, allà amagada, seria una pissarra ideal: una superfície blanca, llisa, allargada i, el més important, oculta a la vista de tothom. Però, què hi podria pintar, que fos negre com el carbó i tan alt com un Sant Pau?

-Ja ho sé! Una girafa! Una girafa negra!

Immediatament, els seus dits van començar a fer lliscar el tros de carbó sobre el guix nu de la paret i, a poc a poc, com si estigués fent màgia, els traços inconnexos es van anar convertint en un esbós, i l’esbós en una silueta, i la silueta en un veritable dibuix, i el dibuix en un ésser que a la Turquesa li va semblar quasi bé dotat de vida.

-La Girafa Negra -va dir mentre la contemplava. La meva Girafa Negra. A tu sí que et podré explicar les meves històries i els meus somnis, oi que sí? I m’ajudaràs d’alguna manera a que la gent sigui capaç somniar!

De sobte, mentre la nena acabava de pronunciar aquelles paraules, va sentir la veu de la mare cridant-la des del menjador. La Turquesa va girar el cap, espantada per si de cas la mare anava cap a l’habitació, i va cridar “Ja vinc!”. Però, just mentre es girava, li va semblar veure de cua d’ull una cosa molt estranya: que la girafa li feia que sí amb el cap i li feia l’ullet. La nena, mig emocionada, mig espantada, va tornar a mirar la girafa un instant, però aquesta no es va moure.

-Serà veritat que tinc massa imaginació? -va preguntar-se, pensativa. I tot seguit va sortir del seu amagatall i va anar al lavabo a rentar-se les mans abans que la mare veiés que les duia brutes de carbó.

Al capvespre, després de fer els deures, sopar i rentar-se les dents, la Turquesa va fer un petó de bona nit als pares i es va tancar a la seva habitació. Es va ficar sota el llit amb la lot i, tot d’una, es va quedar astorada. La Girafa Negra havia desaparegut!

-No pot ser! -va exclamar, tocant la paret que tornava a ser blanca com el paper-. Jo l’he dibuixat! Qui l’ha esborrat?

-Que potser estàs parlant de mi? -va preguntar de cop i volta una veu profunda i suau, des de darrera seu-. No et pensaries pas que m’hi estaria tota l’eternitat, en aquesta paret, oi?

La Turquesa va fer un bot i es va donar un cop al cap amb el somier del llit, però tant se li’n va fer, el nyanyo.

-Què?! -va exclamar mentre es girava ràpidament, espantada i alhora emocionada.

Però, en veure el que va veure, va fer un somriure d’orella a orella i els ulls se li van il·luminar com dos estels.

-Ets… tu! -va dir, encara meravellada, quan va veure aquell ésser fantàstic que semblava una ombra que hagués cobrat vida, i que la mirava des de fora de l’amagatall.

-Sí, sóc jo, la teva Girafa Negra. I sóc exactament el que tu has dibuixat: algú a qui explicar les teves històries.

La Turquesa va sortir de sota el llit, va acaronar emocionada el llarg coll de la Girafa i, sense poder evitar-ho, es va posar a saltar i ballar per tota l’habitació mentre parlava sense parar:

-Visca!! Visca!! Sabia que era veritat! Sabia que els somnis es poden realitzar!! Tota la vida he somniat amb algú com tu, i ara ja ets aquí!!

I aquella nit, la Turquesa es va quedar adormida acaronant la Girafa Negra, que era tan suau que semblava que es desfés entre els dits en tocar-la. Però, abans d’adormir-se, li va explicar el seu primer conte, una història preciosa que ella mateixa havia inventat. I, a la nit següent, li’n va explicar un altre; i la de després, un altre més… i així cada nit durant moooolts i molts mesos.

La Turquesa, durant tot aquell temps, va ser tan feliç de poder compartir amb algú els seus somnis, que no pensava en res més. Però va arribar un dia en què es va adonar que havia deixat de compartir-los amb la seva família i els seus amics, que darrerament semblaven més tristos que mai… “Com he pogut ser tan egoista?”, va pensar. I aquell mateix vespre va parlar molt seriosament amb la Girafa Negra:

-No pot ser que nosaltres dues siguem tan felices imaginant, creant i somniant, i no compartim la nostra felicitat amb la resta de persones -li va dir-. Sé que hi ha un problema molt gros, perquè durant molt de temps vaig intentar que la gent entengués com és de meravellós deixar-se endur per la imaginació, però ningú no em volia escoltar… Així que hi he estat pensant molt i crec que tinc un pla. Però… m’hauràs d’ajudar, saps?

-I tant que t’ajudaré, Turquesa. Tu m’has creat i m’has fet feliç amb els teus contes. Com no hauria d’ajudar-te? T’escolto amb totes les meves orelles.

-Doncs això és el que farem.

I li va explicar el seu pla.

-Em sembla una idea fantàstica -va dir la Girafa Negra en acabar de sentir-la-. Si vols podem començar demà mateix.

-Sabia que ho diries! -va exclamar la Turquesa, somrient-. Començarem pels més tristos i avorrits, que són qui més ho necessiten. D’acord?

-D’acord.

I, al dia següent, la Turquesa va marxar a l’escola com cada dia, però en aquesta ocasió no ho va fer tota sola, perquè a la cartera hi duia amagat algú molt especial: la seva Girafa Negra.

La Turquesa tenia molt clar quines serien les primeres persones que es beneficiarien del seu pla: la directora de l’escola i la seva família, perquè estava segura que en el seu món no hi havia ningú tan trist i poc imaginatiu. Si el pla funcionava amb ells, funcionaria amb qualsevol.

A l’hora del pati, que en aquell món avorrit només durava deu minuts, la Turquesa va agafar la seva cartera i es va esquitllar al despatx de la directora sense que ningú la veiés, aprofitant que havia sortit a esmorzar les bledes bullides que portava cada dia dins un tàper. Vigilant de no fer soroll perquè ningú la descobrís, va tancar la porta amb molt de compte, va treure de la cartera el que semblava un rotllo de paper negre i el va desenrotllar.

-Uf! Ja era hora! -va fer en estirar-se la Girafa Negra després d’haver estat tot el matí enrotllada dins la cartera de la nena.

-Ho sento, Girafa… Ja saps que no hi havia cap altra manera de fer-ho.

-Sí, tranquil·la -va dir rient la fantàstica criatura mentre s’espolsava tot el cos.

-D’acord. Ja tens clar el que has de fer, oi que sí? -li va preguntar la nena.

-I tant. M’he d’amagar al maletí de la directora, esperar que em dugui a casa seva, ficar-me a sota del seu llit i, aquesta nit, quan ja estigui adormida, li he d’explicar a cau d’orella el conte més divertit de tots els que m’has explicat. Després faré el mateix amb la resta de la seva família i tornaré a ficar-me al maletí per tornar demà a l’escola.

-Sobretot vigila que no et vegin.

-No pateixis.

-T’esperaré demà a aquesta hora aquí mateix. Entesos? -va preguntar la nena, una mica preocupada per haver-se de separar de la seva amiga.

-Entesos -va respondre amb serenitat l’animaló.

Després es van acomiadar amb una forta abraçada; la Turquesa va tornar amb la resta de companys al pati i la Girafa es va esmunyir dins la cartera de la directora.

La nit va passar lenta i pesada per a la nena, que contínuament es despertava trobant a faltar la seva amiga i preguntant-se si tot li estaria anant bé.

Per fi va arribar el nou dia. La Turquesa va tornar d’amagat al despatx de la directora, va entrar-hi, i de seguida va veure la Girafa Negra que l’esperava.

-Com ha anat? -li va preguntar, nerviosa.

-Molt bé. Ni se’n va adonar. I tu, com l’has vist, a la directora? Has notat si ha fet algun canvi?

-Sí una mica; ja ha començat la metamorfosi! Aquest matí ha vingut a la meva classe i ha fet una ganyota semblant a mig somriure perquè al profe se li ha escapat un pet just quan ella hi ha entrat. Però crec que encara necessita una mica més de tractament… Què et sembla si aquesta nit hi tornes i li expliques uns quants acudits?

-Em sembla molt bé, però no me’n sé, d’acudits…

-Hmmmmm… És veritat, no te n’he explicat cap i ara no tenim temps perquè el pati s’acabarà de seguida… -La Turquesa es va quedar uns instants pensativa i, de sobte, va tenir una idea-. Ja ho tinc! Ara amaga’t a la meva cartera; vindràs amb mi i aquest vespre em portaràs a casa de la directora i li explicarem juntes els acudits. Segur que dona resultat!

I així ho van fer. I, com que la directora va arribar al dia següent a l’escola amb un gran somriure a la cara i va donar l’ordre de que el pati durés mitja hora en comptes de deu minuts, la Turquesa i la Girafa Negra van decidir aplicar el tractament a tothom, començant pels seus propis pares.

I nit rere nit, quan tothom era adormit, la Turquesa s’agafava ben fort al coll de la Girafa Negra, i juntes volaven per sobre de les teulades de la ciutat, s’esquitllaven a les cases sense que ningú se n’adonés, i explicaven a tothom a cau d’orella els seus millors contes i acudits. I, dia rere dia, les persones que fins aquell moment havien estat tristes i avorrides, començaven a imaginar i somniar, i alhora a somriure, sentir alegria, ser més optimistes i, fins i tot, riure amb grans i sonores riallades. I, a mida que més i més persones descobrien el poder dels somnis i de la imaginació, també eren més i més les que es contagiaven de la seva alegria.

A poc a poc, el món de la Turquesa va canviar. Al cap de tres anys del naixement de la Girafa Negra, totes les nenes i els nens tornaven a jugar, a imaginar-se aventures fantàstiques, a fer dibuixos de tots els colors de l’arc de Sant Martí, a cantar i a riure. Alguns adults fins i tot van ser també capaços d’inventar-se contes que explicaven als seus fills abans d’anar a dormir; d’altres, els més valents i agosarats, van arribar a escriure’ls, dibuixar-los, i fer-ne pel·lícules… I gràcies a la màgia de tots aquells somnis que s’explicaven els uns als altres, la gent era més feliç i el món més divertit.

Un vespre, mentre la Turquesa acabava les il·lustracions d’un dels contes que havia escrit, la Girafa Negra se li va acostar.

-Saps quin és aquest conte, Girafa?

La Girafa va mirar les pàgines escrites i la il·lustració que estava pintant la Turquesa, que representava una nena dibuixant una girafa negra.

-És la nostra història! -va respondre, tota sorpresa.

-Sí, ho és! Però… encara no sé com acaba -va dir la nena, amb un to de preocupació a la veu.

La Girafa va ajupir el coll i va recolzar el cap a l’espatlla de la Turquesa.

-Crec que sí que ho saps… Però que no t’agrada -va dir-li amb la seva veu profunda i suau tenyida de tristor continguda.

La Turquesa es va girar i va mirar fixament a la Girafa.

-No vull que marxis -li va dir, ja amb els ulls plens de llàgrimes i la veu trencada.

-Saps que ho he de fer. La meva raó de ser ja s’ha complert en aquest món -va xiuxiuejar la Girafa amb la veu ofegada, tot acaronant la nena amb el musell mentre ella l’abraçava pel coll i sanglotava.

Van estar així una estona fins que, a poc a poc, la Turquesa es va tranquil·litzar i es va deixar anar.

-Ja ho sé. Sempre ho he sabut -va dir-. Sempre he sabut que quan aconseguíssim fer somniar la gent hauries de marxar… Però em fa tanta pena…

La Girafa Negra no va parlar perquè tenia un nus a la gola i, és clar, amb una gola tan llarga, era molt difícil de desfer. De tota manera, no calia que parlés perquè la seva mirada ja ho deia tot. Senzillament, va tornar a acaronar la Turquesa per última vegada, va esbossar un somriure malenconiós però ple de felicitat, i es va enfilar a l’ampit de la finestra per marxar.

-Espera! -va cridar de sobte la Turquesa-. On aniràs?

La Girafa es va girar.

-Hi ha molts mons que necessiten la màgia de la Girafa Negra. Bé, en realitat, la màgia de la creadora de la Girafa Negra: la teva màgia, Turquesa. Buscaré la manera de que la descobreixin.

La nena va fer que sí amb el cap i va somriure. De fet, va pensar, gràcies als contes que havien compartit, que ara viatjarien més enllà, seria com si continuessin juntes per sempre.

-Bona nit, Girafa Negra -va dir, una mica més contenta, mentre feia adéu amb la mà lentament.

-Potser ens tornarem a veure, Turquesa. Mai no se sap -va respondre la Girafa. I va sortir volant mentre la Turquesa mirava com la seva silueta s’allunyava sota la llum de la Lluna.

LagirafaPintada
Ilustración de Daniel González Codes.
Despedida.
Ilustración de Daniel González Codes.